El dia 20 de març m'acomiado de la A.E.G. i el 23 me'n vaig de Terrassa, tot just quan, després de passar l'hivern més fred del que en tinc memòria, comença la primavera.
 | A l'hora de decidir-me a marxar, vaig sospesar pros i contres. Volia quedar-me a viure a Catalunya però, el meu avenir, em semblava, passava per la pràctica de l'espeleologia. A Catalunya, segons havia vist a Sant Llorenç del Munt, les coves eren conegudes des d'antic, i a les biblioteques s'hi podia trobar tot el treball d'una escola que venia de feia un segle. Per arribar a entrar a algunes coves (concretament al Manel) s'havia de fer cua. La immersió multitudinària sempre m'ha espaordit. Vaig voler descobrir els meus propis horitzons oberts, amb llocs de treball on no em fes nosa la companyia, i el panorama de Burgos, amb un grup espeleològic únic que tenia un extens territori amb un subsol mai trepitjat, se'm va presentar d'allò més atraient. No vaig pensar, aleshores (no hi havia motius), que les coves guanyades per descobriment no em pertanyien, per més que semblava que a ningú més els podia interessar, doncs ni la gent comú ni els instruïts, amb carreres i càrrecs, que haurien d'haver-ne mostrat alguna atenció, no ho feien. Paraules inexistents com "ecologia", tot just arribaven aleshores de l'estranger. I no vaig pensar tampoc, és clar, que l'evolució dels temps aniria per on ha anat, capgirant al cap d'amunt l'atenció dels administradors territorials vers un medi natural que, quan jo el vaig encetar, semblava no existir per a ells. |
 |
| Quan, desprès de quinze anys d'endinsar-me a Atapuerca i Ojo Guareña, la continuació de la nostra activitat s'havia d'adaptar a normatives que no contemplaven pas l'antiguitat en aquell quefer de sempre, em vaig sentir com expulsat del paradís. Pot ser em va faltar, llavors, l'enteniment de ser tan sols un element d'un equip nombrós, cosa que hauria pogut assimilar i capir d'haver continuat treballant a Catalunya. Pot ser també, hauria d'haver entès que els coneixements adquirits, quan ho son per mètodes autodidàctics, s'han de fer servir per a demostrar que es posseeixen i no solament per gaudir-ne. Altres van saber fer-ho veure, i encara hi son. Hores d'ara, també a Burgos ha de fer-se cua per a entrar a moltes de les coves que nosaltres vam descobrir, i cal tenir el permís de l'ens oficial que, ara sí, vetlla per elles. Sembla, sovint, que aquell món s'hagi acabat. Una descoberta es un fet irrepetible que no té res a veure amb la seva explotació, amb la "posada en valor", i per això l'espeleologia ara ja és, qui sap?, una altre cosa. Però potser és, només, una qüestió de perspectiva i de saber trobar el lloc des d'on mirar-s'ho. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada