Paisatge i Montserrat, d'Isidre Òdena.

Isidre Òdena i Daura

Terrassa, Vallès Occidental, 1910 — agost de 2008. Pintor i gravador. Fou, a Terrassa, un dels fundadors de l'associació Amics de les Arts. [Extret d' "Isidre Òdena i Daura; enciclopèdia.cat"]

Aquest 'Paisatge i Montserrat', obra d'Isidre Òdena ha estat exposat en el menjador dels meus pares, des dels volts de 1971. Sempre, des d'aleshores, ha estat per a mi un recordatori una mica enyoradís, de la meva estada a Ègara i un reconeixement del bon fer del seu autor. La pintura està feta des dels voltants de Vacarisses i prop del raval del Palà, al sud-oest de la Serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt.

---

1964. L'entrevista amb Rafael Pla, del Centre Excursionista d'Alcoi

L'any 1964, quan jo encara no portava deu mesos des de que hi havia ingressat, el Grup Edelweiss va delegar-me (jo mateix m'hi vaig oferir, aprofitant un viatge a Barcelona) per a parlar amb Rafael Pla, sobre els preparatius que els d'Alcoi feien, per dirigir-hi una 'Operació' a Ojo Guareña. [1964 Diaris i Sortides/19640625-30 Barcelona.jpg].

Els dirigents del G.E.E. (Uríbarri i Bonilla), després de ser informats del que m'havia plantejat Pla, del que ell volia fer i del que esperava del grup de Burgos, van fer els canvis que varen voler en la planificació de la operació Ojo Guareña 64 que l'Edelweiss ja havia organitzat per aquell mateix estiu del 1964, sense exposar-li raons a en Pla, ni tampoc a mi que en principi els hi havia fet costat incondicionalment, però que desprès, sense saber-ho i a causa dels canvis vaig quedar molt malament als ulls d'en Pla, que em va considerar un "tergiversador" de l'entrevista que havíem mantingut.Va ser la primera topada meva amb el GEE.

L'expedició d'Alcoi a Ojo Guareña no va realitzar-se, perquè en Pla no va avenir-se a integrar les dues organitzacions sota l'única direcció de l'Edelweiss.

En lloc d'això, el campament d'Alcoi va establir-se, per indicació del grup de Burgos, a Orbaneja del Castillo, una població en els canons de l'Ebre, on s'obre un altre complexe càrstic que el G.E.E. tenia només començat d'explorar, i que oferia grans expectatives.    Pel 1968, també vàren encetar campanya, els del grup d'Alcoi, a la cova del Piscárciano, a Hoz de Arreba. La cova havia estat visitada un parell de voltes per l'Edelweiss, i abans, per un grup de Bilbao. ("En 1.968 el Centro Excursionista de Alcoy, se interesa por el complejo y explora la vecina Cueva de las Vacas, topografiando unos 470 metros." - a Memorias Subterráneas de Loreto Wallace)

Cartes de Rafael Pla Salvador al GEE i del Pere Plana amb ell.

1964/03/20. Comiat

(Avui fa cinquanta anys)

El dia 20 de març m'acomiado de la A.E.G. i el 23 me'n vaig de Terrassa, tot just quan, després de passar l'hivern més fred del que en tinc memòria, comença la primavera.

A l'hora de decidir-me a marxar, vaig sospesar pros i contres. Volia quedar-me a viure a Catalunya però, el meu avenir, em semblava, passava per la pràctica de l'espeleologia. A Catalunya, segons havia vist a Sant Llorenç del Munt, les coves eren conegudes des d'antic, i a les biblioteques s'hi podia trobar tot el treball d'una escola que venia de feia un segle. Per arribar a entrar a algunes coves (concretament al Manel) s'havia de fer cua. La immersió multitudinària sempre m'ha espaordit. Vaig voler descobrir els meus propis horitzons oberts, amb llocs de treball on no em fes nosa la companyia, i el panorama de Burgos, amb un grup espeleològic únic que tenia un extens territori amb un subsol mai trepitjat, se'm va presentar d'allò més atraient. No vaig pensar, aleshores (no hi havia motius), que les coves guanyades per descobriment no em pertanyien, per més que semblava que a ningú més els podia interessar, doncs ni la gent comú ni els instruïts, amb carreres i càrrecs, que haurien d'haver-ne mostrat alguna atenció, no ho feien. Paraules inexistents com "ecologia", tot just arribaven aleshores de l'estranger. I no vaig pensar tampoc, és clar, que l'evolució dels temps aniria per on ha anat, capgirant al cap d'amunt l'atenció dels administradors territorials vers un medi natural que, quan jo el vaig encetar, semblava no existir per a ells.

Quan, desprès de quinze anys d'endinsar-me a Atapuerca i Ojo Guareña, la continuació de la nostra activitat s'havia d'adaptar a normatives que no contemplaven pas l'antiguitat en aquell quefer de sempre, em vaig sentir com expulsat del paradís. Pot ser em va faltar, llavors, l'enteniment de ser tan sols un element d'un equip nombrós, cosa que hauria pogut assimilar i capir d'haver continuat treballant a Catalunya. Pot ser també, hauria d'haver entès que els coneixements adquirits, quan ho son per mètodes autodidàctics, s'han de fer servir per a demostrar que es posseeixen i no solament per gaudir-ne. Altres van saber fer-ho veure, i encara hi son. Hores d'ara, també a Burgos ha de fer-se cua per a entrar a moltes de les coves que nosaltres vam descobrir, i cal tenir el permís de l'ens oficial que, ara sí, vetlla per elles. Sembla, sovint, que aquell món s'hagi acabat. Una descoberta es un fet irrepetible que no té res a veure amb la seva explotació, amb la "posada en valor", i per això l'espeleologia ara ja és, qui sap?, una altre cosa. Però potser és, només, una qüestió de perspectiva i de saber trobar el lloc des d'on mirar-s'ho.

---